Quan vaig acabar el primer llibre em pensava que s’havia acabat tot. En realitat el primer llibre es una història que no està molt lligada amb els altres; el segon tom i el tercer son una història que no es trenca. Lisabeth Salander s’ha agafat un temps: necessita apartar-se del focus d’atenció i sortir d’Estocolmo. Tracta de evitar a Mikael després de com l’havia deixat. I s’aïlla a una illa del Carib, amb llibres de matemàtiques per estudiar-los. Mikael te una bona situació en el treball, després de les centenars entrevistes va agafant la rutina poc a poc, fins que Dag Svensson li proposa una nova bomba periodística, sobre la prostitució i el tràfic de dones de l’Est, Mia Bergman, la dona d’Svensson, criminòloga, també hi participa. Entretant una noia somiava un llumí i un bidó de gasolina. Clic.
S’havia convertit en un esdeveniment anual. Avui el destinatari de la flor complia vuitanta-dos anys. A l’arribar el paquet, ho va obrir i li va llevar el paper de regal. Tot seguit, va agafar el telèfon i va marcar el nombre d’un excomissari de la policia criminal que, després de jubilar-se, s’havia anat a viure a la vora del llac Siljan. Els dos homes no només tenien la mateixa edat, sinó que havien nascut el mateix dia, la qual cosa, tenint en compte les circumstàncies, només podia considerar-se una ironia. El comissari, que sabia que la cridada es produiria després del repartiment del correu, cap a les onze del matí, esperava prenent-se un cafè. Aqueix any el telèfon va sonar a les deu i mitja. Ho va agafar i va dir «hola» sense més.
